No n’aprenen

El catalanisme polític com a moviment neix a la segona meitat del segle XIX i culmina amb les Bases de Manresa el 1892 com a culminació de la Renaixença, moviment cultural iniciat al voltant de 1830. Catalunya, cultural, social i econòmicament es començava a recuperar de la derrota del 1714. Aquest moviment catalanista va tenir com un dels seus objectius contribuir a la transformació política i econòmica de  Espanya. Partits catalans majoritaris en diferents èpoques com la Lliga Regionalista, ERC o CiU ho varen intentar. 

Es va renovar aquest compromís a la Constitució del 1978. Ràpidament el pacte es va trencar per part dels diversos poders amb motiu del cop de Estat del 1981. Només recordar que al cap de poques hores el Rei Juan Carlos I va convocar a totes les forces polítiques parlamentàries al Palacio de la Zarzuela. Totes??… totes no, doncs ni CiU ni PNV hi varen ser convocades i això que el portaveu de CiU era Miquel Roca, un dels set “pares” de la Constitució. Després va venir la LOAPA (Ley Orgánica Armonización Autonómica), amb la voluntat clara de retallar les competències “autonòmiques”. Recorreguda per la Generalitat, l’esperit de la llei es va acabar aplicant majoritàriament via altres lleis i decrets.

L’últim intent del catalanisme polític va ser el Estatut del 2006 (el del “apoyaré”…). Amb la sentència del 2010 i el inici del procés, una àmplia majoria del catalanisme (excepte algun sector de UDC i PSC) varen entendre que només amb una independència basada en el dret a decidir Catalunya tindria garantida la seva pervivència com a nació. Aquesta opció va passar 10% fins a quasi el 50% a les eleccions al Parlament de Catalunya, i sumant altres forces favorables al referèndum el podem elevar al 60%.

I aquesta prèvia??? Doncs perquè aquesta setmana al Congrés dels Diputats s’ha demostrat una vegada més que no es només una “crisis catalana” si no una crisis constitucional espanyola. Una crisi d’un Estat fallit, si no del tot en àmbit administratiu pròpiament dit, si en l’aspecte emocional, de pertinença i de identificació. Ni una paraula, ni un oferiment de diàleg ni pacte dels partits estatals a una part del territori que representa el 16% de la població, el 20% del PIB, el 25% de la indústria, el 27% de les exportacions i el 29% del turisme. Només “canya” a la última “colònia”. No n’aprenen.