Catalunya, sempre present

Al meu article a “La Veu” del passat mes de Agost deia que “no n’aprenen”, fent referència a la presència continuada de Catalunya en el debat polític espanyol. I segueixen així.

Malgrat la formalment curta campanya degut a la repetició d’eleccions, des de fa mesos Catalunya segueix al centre del debat polític com una pilota al pati de l’escola. Els partits d’àmbit estatal PSOE, PP, CS, VOX sembla que no tinguin cap més tema que els preocupi o el que és més greu que pensin que preocupi a la ciutadania. Ni la economia, les pensions, l’atur, l’habitatge, l’emigració, els drets socials, Europa han tingut prou força com per parlar-ne en profunditat o adoptar una posició comuna per solucionar-los. En canvi per Catalunya tots tenen la mateixa recepta, amb pocs matisos: Constitució, molta canya i presó. Que fàcil es créixer políticament a Espanya si un partit és capaç de parlar només de “unidad nacional” i aplicar-se en l’anticatalanisme. Els darrers exemples: CS i VOX, i el segon s’ha menjat al primer en aplicar un discurs encara més extremista.

Voldria fer esment d’un dels “mantres-falàcia” preferit en els darrers temps per tots aquests partits: la incidència dels diputats de partits nacionalistes en la política estatal basant-se en la sobre representació que tenen al Congrés, un criteri que només persegueix no legitimar els vots dels partits d’obediència estrictament catalana i en darrera instància de la gent que els vota. Res més lluny de la realitat. En primer lloc, Catalunya representa aproximadament el 16% de la població espanyola i només elegeix un 14% dels diputats, al contrari per exemple que Castilla-León que amb un 5% de població elegeix el 8% dels diputats. Després, si analitzem els resultats de les darreres eleccions generals del mes d’Abril el PSOE va tenir un 28,68% de vot adjudicant-se 123 diputats dels 350 del Congrés quan per aquest percentatge li haurien de correspondre 100 en cas de circumscripció única. El PP amb un 16,70% va obtindre 66 diputats, i n’hauria obtingut 58. Per contra, si mirem entre els partits anomenats nacionalistes, tant JuntsXCat, ERC o PNV quadren pràcticament el seu percentatge de vot amb els diputats obtinguts.

És a dir, de sobre representació res de res. El que realment els hi molesta és, una vegada més, el vot de la gent que pensa diferent, de la gent que pensa en llibertat.